...em vaig girar i estava al balcó, assegut, plorant.
" Sube, te quiere abrazar otra vez".
I vaig pujar corrents, " No te quites los zapatos! Da igual!", sense treure'm les sabates.
Al enretirar les cortines vaig veure la seva carona somrient, mirant-me... algunes llàgrimes li queien galtes avall. El vaig agafar en braços i el vaig abraçar. L'última abraçada... i encara la noto.

Són petits moments com aquest, que alhora et fan sentir tan gran, pels que val la pena tornar-hi.

Kamenica, agost 2006.