ma coquine*

"Ma coquine" té 10 mesos i mig i és una nena maquíssima. No recordo el seu nom (o no vull recordar-lo) ja que aquí tothom li diu "ma coquineee!", que traduit al català vol dir trapella. També li diuen " mon chéri", " chou chou", "mon choute", blablabla... però com més li diuen és "ma coquine", per tant a partir d'ara jo també li diré així.

És una mica aturadeta perquè no gateja, de fet per mi millor perquè allà on la deixo s'hi queda i no m'he de preocupar gaire del que hi ha al seu voltant. Però esta fent grans progressos, ja sap arrosegar-se cap endavant! Abans només en sabia cap enrere com un cranc, així que ara he d'anar més en compte... avui per exemple l'he deixat al terra de la cuina jugant, he anat menjador a buscar una cosa i quan he tornat me l'he trobat davant les ampolles de vi de son pare, intentant agafar-ne una! S'havia arrosegat fins a la bodega, així que ara l'he de tenir ben controlada...

Li encanta menjar pa, i a sa mare també li encanta que li encanti perquè cada cop que plora o fa una rabieta li dona un tros de pa i oh! miracle!....para de plorar de cop i es queda tan ample menjant-se'l. (Jo copio el sistema i sempre duc un tros de pa a la bossa, per si de cas).

P.D: M'han d'arreglar l'ordinador, aleshores posaré una fotu de "ma coquine".

hi havia una vegada...

...una pobre noieta que es passava el dia escombrant, netejant i endreçant... però no era una noia com qualsevol altra, era una princesa.

"Avui m'he sentit com la Ventafocs (i crec q d'ara en endavant m'hi sentiré unes quantes vegades...).
He estat tot el dia amunt i avall fent rentadores, passant l'aspirador per tot el pis, que no és gens petit, netejant els lababos i la cuina... per sort els avis de la nena l'han vingut a buscar a les nou del matí i així he pogut estar sola fent totes les feines de casa.
El pitjor són les rentadores, l'habitual seria que cadacú tingués la seva màquina al seu pis, però aquí n'hi ha una al soterrani i és compartida per tots els veïns de l'edifici (només són quatre veïns). He hagut de fer tres rentadores, perquè a cada veí li toca un dia de la setmana i en set dies s'acumula una quantitat de roba impresionant.
El que més odio és el soterrani, és dels tipics de pel.lícula de por, amb escales de cargol super fosques per baixar-hi i ple de passadissos...cada cop que hi baixo ho passo fatal.
Quan he acabat l'úlima rentadora he volgut pujar tan ràpid les escales del soterrani que una xancla se m'ha caigut escales avall...com la ventafocs, que també va perdre una sabata (ella baixava unes escales, però). La diferència és que no ha vingut cap príncep a buscar-me... i he hagut de baixar jo a recollir la xancla."

cròniques des de Suïssa

La zOra vol volar...i volar lluny, lluny del seu país. Sembla que escapi d'alguna cosa o d'algú, potser d'ella mateixa. També podria ser que anés a trobar, a trobar allò que mai ha tingut, o a trobar-se amb la zOra que realment és.

"Doncs si...he marxat. Barcelona és una ciutat preciosa, on hi tinc una vida preciosa, amb una gent preciosa... . Però se'm va fer petita i abans d'ofegar-m'hi vaig sortir a respirar.
He anat a parar a Suissa i m'hi quedo tot un any.
Aquí sóc una au-pair, consisteix en cuidar els fills d'una familia a canvi d'un petit sou, de dormir i de menjar, com una "nanny". Però la base del sistema au-pair és l'intercanvi lingüístic, l'au-pair parla la llengua del país d'on vé als nens i la familia parla la llengua del país on viuen a l'au-pair.
Serà tota una experiencia, diferent i díficil... però espero que recomanable!"

NeW LoOk

modificacions al BloG...!
nEw LoOk, nEw CoLouR, nEw LiNks... cOoL! (nEw nEw nEw...etc.)
ara és tot molt més artístic, més pràctic, més maco, més...millor!

...moltes gràcies Pau, sense la teva "ajuda" no ho hagués fet tan bé...! (gran ajuda)
prometo aprendre'n.

i aniré penjant cosetes, ho prometo, també.

se van...las últimas luces...!

. . . la melancolia es un licor bien caro . . .

. . . no te has dado cuenta y ya te ha emborrachado . . .

...una tarde gris, a punto de llover.

no se ponga triste ante una despedida.

una despedida es necesaria para volver a reencontrarse.

y un reencuentro, después de un momento o después de toda una vida, es algo inevitable si somos amigos de verdad.

muak!...au revoir...

...em vaig girar i estava al balcó, assegut, plorant.
" Sube, te quiere abrazar otra vez".
I vaig pujar corrents, " No te quites los zapatos! Da igual!", sense treure'm les sabates.
Al enretirar les cortines vaig veure la seva carona somrient, mirant-me... algunes llàgrimes li queien galtes avall. El vaig agafar en braços i el vaig abraçar. L'última abraçada... i encara la noto.

Són petits moments com aquest, que alhora et fan sentir tan gran, pels que val la pena tornar-hi.

Kamenica, agost 2006.